Hem llegit amb relativa sorpresa el comunicat de l’alcalde d’Artana parlant de “pacificació” com si als nostres carrers hi haguera col·lectius practicant la “kale borroka”. La realitat és que ha sigut ell qui ha provocat tot esta desavinença per no haver defés en el seu moment el nostre patrimoni. Altres pobles afectats per obres polèmiques en les seues esglésies, com Zucaina o Villahermosa, han tingut als alcaldes de banda dels veïns. Sabem que l’opció per la pedra és majoritaria a Artana, i en tot cas es podria mesurar mitjançant una consulta. Si tan preocupa a l’alcalde esta “controvèrsia” seria molt fàcil de decidir; està en les seues mans.
Lamentem que s’haja vist incapaç de liderar un moviment de defensa del patrimoni tan positiu com el que tenim en Artana. Les manifestacions d’estos dies han sigut un gest de responsabilitat cap al patrimoni, han sigut pacífiques, obertes i respectuoses amb tot el món. S’ajusten a la legalitat (que li ho pregunten a la Guàrdia Civil, que estigué present) i segueixen també procediments administratius existents, com el recurs al Síndic de Greuges o al criteri del Consell Valencià de Cultura. De fet, el que hem demanat des del principi és diàleg.
En tot este temps l’alcalde ens ha mostrat almenys tres cares: en principi ens dia estar a favor de la pedra; en premsa volgué mostrar-se neutral, dient “lamentar que no s’entengueren” les dos parts; però finalment veiem que està a favor de que es tape la pedra i tots els vestigis arquitectònics apareguts. De fet, el tècnic municipal va intentar enganyar-nos burdament per a que no hi haguera ningú quan vingueren els obrers a mamprendre la lluïda, i el número dos de l’equip de govern, per a més inri regidor de cultura, va amagar el
material de l’obra en una casa seua. A on està la neutralitat?
Este moviment de defensa del patrimoni s’ha format espontàniament de forma transversal: en ell hi ha gent de diferents edats i de diferents pensars; tot i les diferències ens ha unit una causa major, i considerem això com una de les coses bones que han passat en este poble en els últims temps. No ens ha separat, ens ha unit. Totes les persones sense excepció que hem participat i moltes altres que ens recolzen des de casa estem d’acord que no és una protesta política sinó ciutadana, i lamentem que hi haja partits a l’ajuntament que no hagen volgut entrar en qüestions cíviques com la que ens ocupa.
També entenem que hi haja persones a qui no interesse el resultat, però han de respectar la sensibilitat de qui tenim un vincle amb el patrimoni material i immaterial del nostre poble. Com a únic argument se’ns parla tot el temps de la sobirania “dels tècnics”, sense reconèixer que en este àmbit els criteris no són ni molt menys absoluts. De fet esperem a dilluns per a rebre l’informe del Consell
Valencià de Cultura, la major entitat cultural de la nostra autonomia. I esperem que si hi ha dos informes antagònics es prioritze aquell que defén el veïnat. La poca consistència de l’informe de Conselleria s’entén si pensem que la resta de la iglésia, que espera la seua restauració, anirà ¡amb la pedra vista!
A la fi, deixar vista la pedra és més interessant que tapar-la. És més interessant perquè conta més històries, així de senzill. L’objectiu del patrimoni és contar històries i afavorir la seua interpretació, com diu la normativa internacional. La funció del patrimoni és contar històries; la contemplació del mur ens les ofereix, la lluida les amaga. En la foto de dalt es veu ben clar. La seua proposta redueix la diversitat, i això és un empobriment, i a més altera les tipologies urbanístiques tradicionals.
Des de fa anys veus expertes alerten que l’activitat sobre el patrimoni el desvincula dels afectes de les persones que el viuen, que deixen de sentir-se representades per ell. Açò és un problema de primera magnitud, i per afrontar-lo calen canvis d’envergadura, participació d’altres disciplines humanístiques i nous enfocaments. Els aconseguirem amb una acció decidida com la que hem vist exemplarment a Artana en estos dies.